L’adsorció de tensioactius a la interfície

Les molècules tensioactives són lipofíliques i hidròfils i són dues molècules d’afinitat. L’aigua és un líquid polar fort. Quan el tensioactiu es dissol en aigua, la fase de parent i aigua de l’aigua es dissolen en aigua segons el principi de similitud polar i la dissimilaritat de polaritat, i la seva base de petroli principal i l’aigua repel·len i deixen l’aigua. Com a resultat, les molècules (o ions) de tensioactius adsorbeixen a la interfície de dues fases per reduir la tensió interfacial entre les dues fases. Com més adsorció de molècules (o ions) tensioactives a la interfície, més gran és la disminució de la tensió interfacial.

Primer, la pressió superficial de la membrana adsorbida: l’agent actiu de la superfície s’adsorbeix a la interfície de gas-líquid per formar una pel·lícula d’adsorció, com ara una flotació mòbil flotant de fricció flotada a la interfície i una fulla flotant per afavorir l’adsorció de la membrana plasma al llarg de la superfície de la solució. La membrana produeix una pressió sobre la làmina flotant, que s’anomena pressió superficial.

Dos. Viscositat superficial: com la pressió de la superfície, la viscositat superficial és una propietat de la membrana molecular insoluble. Un anell d'or blanc està suspès amb un filferro de metall. La superfície de l’aigua és tocada per la superfície del dipòsit d’aigua, l’anell d’or blanc es gira, l’anell d’or blanc es veu obstaculitzat per la viscositat de l’aigua i l’amplitud disminueix gradualment. En conseqüència, es pot mesurar la viscositat superficial. El mètode és provar primer l’atenuació d’amplitud a la superfície de l’aigua pura i després determinar l’atenuació després de la formació de la pel·lícula superficial d’ambdós. La viscositat de la pel·lícula superficial es va calcular per la diferència. La viscositat superficial està estretament relacionada amb la fermesa de la pel·lícula superficial. Com que la membrana té pressió i viscositat superficial, ha de ser elàstica. Com més gran sigui la pressió superficial i més gran és la viscositat, més gran és el mòdul elàstic de la membrana d’adsorció. El mòdul elàstic de la pel·lícula adsorbida de la superfície té una gran importància per estabilitzar l'escuma.

Tres. La solució diluïda del tensioactiu obeeix la llei de la solució ideal. L’adsorció de tensioactius a la superfície de la solució augmenta amb la concentració de la solució. Quan la concentració arriba o supera un valor determinat, la quantitat d’adsorció ja no augmenta. Aquests tensioactius són desordenats en la solució o existeixen de manera regular. Tant la pràctica com la teoria indiquen que formen un complex en solució, que s’anomena micelle. Concentració crítica de micela: La concentració més baixa de micel·les que formen tensioactiu en solució s’anomena concentració crítica de micela.